dimarts, 29 de gener del 2013

Videojocs clàssics o videjocos actuals?

Hola de nou a tots i totes.

Fa poc temps vaig tindre una xicoteta xerrada amb alguns amics sobre els videojocs. L'evolució que han fet des dels primers fins al que juguem estos dies. Van eixir diferents punts de vista sobre si els jocs d'abans son millors que els que tenim a dia de hui, de si envellien bé o no, si s'han perdut gèneres que ara no serien acceptat per la comunitat de jugadors, etc. Després d'eixa conversa vaig estar pensant molt sobre el tema. Sobre si els videojocs actuals son millor o pitjor que els clàssics (o també dit retros), si m'agraden més uns o altres, quins jocs es mereixen dir-se clàssics i quines especificacions fan falta a dia de hui, perquè un joc actual en un futur siga nomenat clàssic.

Com a videojugador veterà, tinc la sort d'haver vist i jugat quasi des dels inicis de la història dels videojocs.  Molts em coneixeu i sabeu que 26 dels meus 31 anys han sigut amb un comandament en les mans (ja siga una palanca de jocs, un teclat amb ratolí, un comandament de consola, etc) així doncs crec que tinc un bon criteri per poder respondre a esta pregunta tot i que pot discrepar d'opinions d'altres jugadors.

Els videojocs (com a tot en la vida) van evolucionant. Les desenvolupadores de jocs i de maquinari cada dia inventen noves tecnologies per a que cada vegada siguen més realistes. Qui m'haguera dit quan tenia 12 anys, que els moviments que faig davant de la tele, són els moviments que està fent el personatge del joc? qui m'haguera dit que cada joc és un món diferent, on puc tocar i interactuar amb quasi tot el que m'envolta, podent passar més de 200 hores immers i descobrint cada dia una historia nova o algun enemic nou al que enfrontar-me?. 

No per això els videojocs antics són dolents. Jo diria que tot i que encara segueixen moltes desenvolupadores amb la mateixa dinàmica, són un concepte de joc diferent del que juguem ara mateix. Un videojoc clàssic de la NES, Mega Drive, o de ordinador presentaven reptes molt més difícils que els actuals. Recorde amb la meua NES que cada joc era un repte nou, jocs llargs, difícils sense punts de control, sense poder guardar la teua partida amb una mena de guardat simple amb un codi enorme que simplement et deixava en el principi de la pantalla on ho havies deixat (això era un privilegi). Les melodies enllaunades, la simplicitat dels controls, que amb sols dos botons tenies prou. Recorde vesprades senceres jugant al Super Mario Bros 3 el qual no tenia ranura de guardat i l'havies de finalitzar en una sola vesprada (abans sense internet no tenies ni idea d'on es trobaven els warp zones fins que de casualitat et trobaves amb un). The New Zealand Story en els salons recreatius on si aconseguies acabar-lo en 5 "durets" sense cap warp zone et convertia en una llegenda. Els piques a qualsevol joc per llevar-li el primer joc del tauler de puntuació al tio que no aguantaves.

En canvi, els jocs actuals tenen una filosofia diferent. Amb l'entrada dels gràfics en 3D, s'han pogut desenvolupar verdaderes obres mestres audiovisuals. Tenim històries que poden deixar en ridícul a qualsevol escriptor reconegut. Histories que ens donen emocions de rabia, tristor, felicitat, por,etc. Histories per xiquets, histories per adults. No m'he imagine tenir sensacions tan intenses amb un joc bidimensional com m'he les ha proporcionades jocs del calibre de Heavy Rain, Asura's Wrath o els primers Silent Hills o Resident Evils (no vaig plorar ni res quan Ada Wong cau al foc en el Resident Evil 2). Tot això el barregem amb melodies creades per filharmòniques i un realisme gràfic increïble i tenim un obra mestra. 

Els problemes que veig a un joc actual és la quantitat de botons i de moviments que hem d'aprendre per poder utilitzar el joc com deu mana i la facilitat dels jocs fan que no siga un gran repte finalitzar un joc. La majoria dels jocs actuals en un nivell normal de dificultat (alguns ni en tenen) els pots acabar sense perdre una vida en cap moment. Doncs no hauré perdut jo la paciència amb jocs com el Solstice (NES) Probotector (NES i jo nunca l'he jugat com a contra) qualsevol dels Ghost and Goblins, Bubble Bobble (Arcade), Jurasic Park (Super NES, difícil, llarg i sense ranura de guardat) Metal Slug (NEO GEO este és impossible acabar-ho en un sol crèdit), etc. Joc actuals o no els finalitze perquè no m'agrada l'historia (Far Cry 1 i 2), perquè és molt repetitiu (Final Fantasy XIII) o perquè em posa molt nerviós (Dead Space, Bioshock, etc). Mai he deixat un joc perquè tinguera un nivell de dificultat prou elevat (Bo, en realitat un El Ninja Gaiden de nova generació). Això fa que mirem els clàssics com jocs de vertaders jugadors.

En conclusió. la veritat és que m'agraden tant jocs antics com de nous. Tot i que jugue més a jocs actuals, sempre existeix algun moment que m'abelleix jugar a jocs clàssics com Splatterhouse, Sonic, Cadillac and Dinosaurs, Wonder Boy (qualsevol de la saga) Alex Kid, etc. Inclús a dia de hui quedem prou per fer competicions (tot i que el pique s'ha quedat amb dos de la colla) del Track and Fields de 1982.

Pense que cada videojoc té una època, una generació i si després d'això, segueixen sent bons, per què no jugar-los quan a un l'abelleix?

Vosaltres sou més de jocs clàssics o jocs actuals???


dilluns, 28 de gener del 2013

Uncharted 3 : La traición de Drake

NAUGHTY DOG, Studio. Uncharted 3 :La traición de Drake (Drake's Decepcion)
Sony Entertainment. PS3 Ed. Goty 2012. PEGI 16 Hores de Joc 20

La tercera part de la franquícia Uncharted va eixir vora més d'un any. No per això deixa de ser un joc antic i desfasat. Tot el contrari, Uncharted 3 deixa un bon sabor de boca a qualsevol que vulga jugar-lo.

Esta nova entrega del joc segueix sent desenvolupada per l'estudi Naughty Dog i per suposat segueix sent un joc exclusiu de Play Station 3. Per a qui no els conega, Naughty Dog és una "xicoteta" desenvolupadora creadora també de la franquícia Jack and Daxter (Ps2) i del futur i molt esperat "Last of Us" (Ps3).

La història del joc és ben potent. La veritat és que el jugador no podria esperar menys d'esta saga. Durant 22 capítols, el joc ens narra una nova aventura del saquejador de tombes Nathan Drake, que acompanyat pel seu inseparable company Victor Sullivan, viatgen per tot el món cercant pistes sobre la llegendària ciutat  D'Ubar en mig del desert de Rub-al Jali, la qual (com no) té amagat un tresor molt valuós a la par que perillós.

A banda d'estos personatges, al joc es poden trobar alguns de més coneguts com Elena i Clhoe i alguns de nous com Cutter (Aliat de Drake), Katherine Marlowe (l'antagonista de Drake en este episodi) i Talbot (ajudant de Marlowe). Tots junts faran que la història siga d'allò més entretinguda. L'únic que al jugador/seguidor d'esta franquícia no s'ho prendrà molt bé és la desaparició de personatges, que amb el motiu de -això és molt perillós- desapareixen del mapa a meitat del joc. Personatges que ja coneixíem i que en anteriors jocs eren super valents. L'aventura d'este episodi no és més perillosa que les anteriors com per a que isquen corrents al primer esdeveniment perillós. Això dóna a pensar que els guionistes no s'han esforçat molt amb estos personatges i voldrien llevar-se-los d'enmig. Personalment, crec que podrien haver donat més trama i intriga en esta nova entrega.

En quant a l'apartat gràfic, Naughty Dog toca el sostre d'esta consola. Si en darreres entregues la desenvolupadora va lluir uns efectes increïbles d'aigua, foc, neu, etc. En este a banda d'això es poden apreciar uns efectes de la sorra del desert que deixaran al jugador bocabadat. Com és normal i seguint l'herència dels seus predecessors  el joc marxa a 30 imatges per segon. Tot i que no són moltes, en cap moment es pot trobar una baixada gràfica o una ralentització. Si damunt li sumen un motor gràfic propi, fan que el joc marxe amb molta suavitat.

Si el jugador disposa d'un televisor amb l'opció 3D estereoscòpic, aquest pot gaudir d'un resultat el qual ha sigut molt mimat amb l'efecte. Es nota des del principi que el 3D no ha sigut un afegit com es pot vore en jocs trets el mateix any com: Enslaved, Gears of War 3, Silent Hill Downpour, etc. El Ghosting (efecte dolent que passa quan les imatges que van a cada ull no es barregen de forma equilibrada) és quasi inexistent. L'efecte de profunditat en espais oberts té molta qualitat. Les explosions i els dispars directes fan que el jugador gire de vegades el seu cos per esquivar-lo en mode mecanisme innat de defensa. El que no és tolerable és que peque de la mateixa errada que qualsevol joc al posar-lo en 3D i es baixe la brillantor general del joc automàticament. Llevat eixe xicotet detall, és una experiència molt bona.

La banda sonora torna a estar feta per Greg Edmonson. A banda de reutilitzar temes (com el principal de la saga) crea uns de nous per als diferents actes, però mantenint l'esperit de la franquícia. La música dins del joc està ben implantada, donant les emocions necessàries depenent de l'acció del joc.

Però no tot son glories. En la jugabilitat, a banda de millorar moltes coses, han empitjorat algunes altres com el sistema d'apuntat amb armes de foc. Tot i que el van solucionar amb un pegat, segueix anant molt malament. Tant, que moltes vegades el jugador optarà per solucionar els conflictes a punyades abans que amb tirs. En canvi, el control de batalla cos a cos a millorat prou. Han fet una barreja amb l'estil clàssic de la franquícia i un nou que recorda al sistema implantat per els Batman Arkham...

Els nivells de dificultat van molt acords amb l'experiència del jugador. Des d'un nivell molt fàcil on serà molt difícil que es perda, a la dificultat aclaparadora, la qual s'haurà d'estar molt alerta, ja que qualsevol pas en fals i el jugador morirà.

La rejugabilitat varia depenent de si el jugador vol fer o no els reptes afegits per joc. La història principal dóna unes 9 o 10 hores de joc. Ara, si després es vol continuar jugant cercant els tresors i desbloquejant els diferents trofeus que proposa el joc (200 tirs al cap, matar 30 enemics amb l'arma...) el joc pot durar unes 10 hores més.


En conclusió, Uncharted 3: La traición de Drake és un joc de matrícula, entretingut, trepidant, replet d'acció amb una bona historia i uns diàlegs molt elaborats, que llevat d'uns xicotets inconvenients, agradarà a molts jugadors. Per tot això li done un :

9 de 10


Excel·lent, perquè sent el tercer joc de sobretaula, segueix enganxant i no ha perdut gaire qualitat, és més, en molts aspectes guanya.


Pd. El mode online no he pogut provar-ho, ja que no he trobat partida i el mode cooperatiu el mateix.

dissabte, 19 de gener del 2013

Els jocs sense acabar.

Hola de nou a tots i totes.

Fa poc i entrant l'any nou i amb la nova generació de consoles que esta al caure, em va entrar la veneta  organitzadora i vaig fer inventari de tots els jocs que he comprat al llarg d'esta generació.

Des de l'any 2006 que vaig comprar la wii (jo considere la wii d'aquesta generació, tot i que no és una consola potent) fins el 2009 que vaig comprar la Xbox 360, tinc actualment 94 jocs repartits entre les 3 consoles (Wii, Ps3 i Xbox360) sense contar les consoles portàtils ni els que he comprat en format digital. Bé, doncs d'aquest 94 jocs tan sols he acabat 56 jocs. Es pot dir que tinc alguns jocs com el Eye Pet, Ridge Racer ( només partides casuals), un Rail Fan, etc. Però tinc jocs que he comprat simplement pel fet de tenir-los i amb la proposta de "ja el jugaré" han anat agafant pols en la prestatgeria esperant a que algun dia em done la gana de jugar-los.

La veritat és que he tingut temporades en que he comprat jocs per comprar-los. Am el lema de ja els jugaré, tinc títols com Darksiders I, Dead Space I, Kane and Lynch I (este té més inri per que vaig comprar la segona part), 3d dot game heroes, que els vaig començar, vaig jugar una o dues hores i els vaig abandonar. Bé perquè ha eixit un joc que m'apeteix més jugar, o bé perquè m'he estancat o simplement perquè no tenia moltes ganes de continuar l'historia.

La pregunta del milió és... Què passarà amb tots estos jocs una vegada vinga la nova generació? Els oblidaré com m'ha passat amb jocs de Game Cube i Play Station 2?. La cosa ve fotuda, quan a un any (dos com màxim) per l'entrada d'una nova Play Station o Xbox (WiiU encara no m'interessa gaire, tot i que l'acabaré comprant en eixir un Zelda) estan per eixir jocs com el nou Tomb Raider, Ni no Kuni, Gta V, etc i encara vull jugar a jocs com Resident Evil 6, Assassin's Creed Revelations i Assassin's Creed 3, Max Payne 3, etc. Que faig? Els compre quan siguen baratets i ja els jugaré? Toinc molt clar que quan una nova generació de consoles entra en la meua casa, a no ser que siga un joc molt bo, els antics que  no he acabat, no els jugaré.

Això que em passa a mi, crec que és un mal comú de molts videojugadors. El Hype ens arrossega per dins i ens llancem a consumir com uns bojos per tenir les prestatgeries plenes de caixes amb plàstic i codi binari. Quina solució es pot plantejar amb este problema? jo ho tinc molt clar, però potser no siga la millor solució.

En la nova generació s'ha de fer una llista dels jocs que van eixint i que es volen comprar. A dia de hui amb internet es poden trobar inclús jocs de la NES, així que no val l'excusa de comprar-lo per que després serà difícil trobar-lo. Quan acabem el joc o sapiguem que no ens agrada del tot, aleshores comprarem un altre joc de la llista.

Potser, no és la millor solució, però estic un poc fart de vore com tinc jocs que tinc que es quedaran sense jugar per la falta de temps i per la quantitat de jocs que van eixint nous. Així que és la solució que adoptaré.

Tu que faries??

dilluns, 7 de gener del 2013

Les aventures de Tintín - El secret de l'unicorn

UBISOFT, Barcelona. Les aventuras de Tintín- El Secreto del Unicornio.

Ubisoft 2011. PEGI 12. Plataforma N3DS. Hores de joc 10.



Ubisfot Barcelona, és una xicoteta filial de la desenvolupadora francesa UBISOFT. Esta, amb sede en Sant Cugat del Valles, va començar la seua carrera per l'any 1998 i son coneguts per desenvolupar jocs i perifèrics per diferents consoles. Entre les obres més conegudes d'esta filial es poden trobar jocs com : La franquícia Monster, Your Shape (Wii), el que es comentarà Les aventures de Tintín . El Secret de l'Unicorn (N3DS*) o l'últim per la nova consola de Nintendo WiiU Sports Conection.

Com és normal, amb l'estrena d'una pel·ícula basada en un còmic d'èxit, les desenvolupadores de videojocs aprofiten l'oportunitat per poder agafar un tros del pastís fent un videojoc basat en esta. I pot ser molt dolent o una obra d'art, que de segur que no passa desapercebut.

Tintín i les seues aventures. Per a qui no conega a este personatge, Tintín està considerat (inclús en estos dies) com un dels millors còmics d'aventures de l'anomenat noveau art. Una mena de periodista un poc peculiar, acompanyat sempre de diversos i característics personatges com: El seu gos Milú, el capità Haddock, els policies Hernàndez i Fernandez, etc. Sempre ben acompanyat es ficarà de ple en apasionants aventures plenes d'imaginació tretes del dibuixant Herge (Georges Prosper Remi). Com no, Tintín està ple d'admiradors com de gent que l'odia. Però el que si que queda clar, és que a ningú el deixa indiferent.

En el cas del joc per Nintendo 3DS, l'historia és la mateixa que trobem a la pel·lícula. Tintín compra una rèplica d'un vaixell (l'unicorn) el qual dins seu alberga unes dades per trobar un tresor. Sense voler, Tintín s'endinsarà en tota classe d'aventures, on coneixerà al seu inseparable company El Capità Haddock.

Gràficament, el joc no decepciona gaire. Els personatges estan molt ben definits en un ambient bidimensional. Els moviments, de vegades, poden recordar als jugadors més veterans a jocs clàssics com Prince of Persia o Flashback. Els escenaris no son pobres, tot el contrari. La seua riquesa amb els detalls i la bona utilització del sistema 3D estereoscòpic de la consola, fan que jugar a aquest joc siga una delicia visual per a qualsevol jugador.
El problema ve amb les cinemàtiques. Tot i que utilitzen mol bé el factor de la tridimensionalitat, les imatges estàtiques (moltes vegades poc definides) amb un poc de moviment (de vegades res), donen la sensació de que l'estudi no ha posat molt d'entusiasme fent estes escenes.Molts jugadors ho trobaran bé (sobretot l'aparença de vinyetes) però altres jugadors les escenes cinemàtiques son tan importants com les parts jugables.
Llevat alguns detalls gràfics, el joc pot deixar molt bon sabor de boca a qualsevol. El joc dóna diferents personatges que el jugador utilitzarà a mesura que el joc ho requerisca i dins d'este, no s'haurà de fer sempre el mateix. Tot i que el sistema de joc principal son les plataformes i la cerca de diversos objectes amagats per els diferents escenaris, es trobaran escenes de vol, de busseig inclús un simulador de espasa a l'estil del joc Red Steel (Wii).

La jugabilitat és correcta i precisa quasi sempre. Els escenaris de plataformes a dia de hui, no tenen cap misteri per als desenvolupadors de jocs. L'avió, és molt fàcil de fer-lo volar i disparar i el control és precís i suau. L'únic en que el jugador pot frustrar-se un poc, és en els duels de espases. El comandament que es fa mitjançant la pantalla tàctil, no és gaire precís. Falla contínuament i pot ser que siguen els únics nivells on el jugador pot perdre més d'una vida i de forma continua. Llevat això, els trencaclosques, l'acció amb els enemics, etc no és gaire difícil i fa que el jugador no es quedi encasellat.

La música... poc es pot dir. La mateixa que a la pel·lícula. Creada i dirigida per John Williams i amb adaptació a la portàtil molt correcta, sobretot si el jugador fa ús d'uns auriculars.

En conclusió. Les aventures de Tintín - El Secret de l'Unicorn, és un joc que com els còmics pot ser molt criticat o molt alabar. El que si que es pot dir, és que si al jugador no li agrada este personatge, és molt probable que ni el comprarà ni el jugarà. Llevats els gustos de cada jugador, el joc va dirigit a un públic més casual que per als jugadors més experimentats. Estos últims tindran la sensació d'estar fent sempre el mateix al llarg de tot el joc. Tot i que és divertit i variat, arriba a un punt on es continua jugant tan sols per conèixer l'historia. No ofereix cap repte.

Què diferencies existeixen amb les versions de sobretaula? Bàsicament, gràfics millorats en alta definició i tridimensionals però la mateixa diversió. L'únic per el que val la pena comprar esta versió abans que les de PS3o XBOX 360, és que aquesta versió de N3DS gracies a Ubisoft Barcelona, és el primer joc que ve amb tots els textos ( no n'hi ha veus en el joc) en Català.

Per este motiu, per que encara que és un poc repetitiu m'ha donat unes 10 hores d'entreteniment. Li done al joc un.....

7,5 de 10


PD.Crec que per el simple fet de ser el primer joc en estar completament traduït al Català, ara que està prou econòmic (uns 19,90), tot jugador Valencià, Català o Balear que s'estime la nostra llengua, hauria de comprar-lo per donar suport al joc en català i que les companyies puguen vore que és un mercat vàlid i beneficiós per als dos bàndols.

Hola a tots i totes.

Hola a tots i totes.

El meu nom és .... però a la xarxa la gent em coneix per el malnom de Ryotaro. He nascut i visc en un ja no tan xicotet poble que es diu El Campello. M'agraden els videojocs des de fa un fum de temps. Soc de la generació que va nàixer amb un Amstrad Cpc i va continuar jugant durant totes les generacions de consoles vinents. Els videojocs han passat de ser un simple entreteniment, a una forma de vida i de cultura, de la qual forme part. El problema que tinc (al igual que mols jugadors de la meua quinta) és la falta de temps (la feina, treballs domèstics i diferents tasques que van eixint a mesura que un es fa gran) per dedicar a aquesta afició que tinc des de ben xicotet.

En els meus anys de videojugador , he aconseguit acabar centenars de jocs, estar entre els 10 primers llocs en alguns marcadors tant locals com internacionals, gastar milers d'euros (abans pessetes  en diferents jocs, inclús, he aprés idiomes com l'anglès o el japonès per poder jugar a jocs que no arriben mai per les nostres terres o que no han tingut la decència de traduir.

Per estes raons i per altres noves (com la de estar estudiant Filologia Catalana i tenir la necessitat d'escriure cada vegada més) vull començar aquest diari. Un diari en que parlaré sobre els jocs que estic jugant, ressenyes dels jocs que vaig finalitzant (ja poden ser novetats o jocs de més de 30 anys) i les meues opinions sobre les últimes noticies d'este món que duguen algun tipus de polèmica.

Així que si no teniu res millor a fer i sentiu una certa curiositat.... doncs us anime a seguir-me.

Moltes gràcies per tot i espere algun comentari criticant la meua feina hehehe.