Ressenya The Last of us (www.alertajocs.cat)

Hola de nou a tots i a totes.

Ací teniu l'enllaç de la ressenya d'aquest joc que he fet per a www.alertajocs.cat. Tan sols heu de clicar ací

www.alertajocs.cat

Hola de nou a tots i a totes.

El motiu d'aquest pot és el de disculpar-me pel poc tràfic d'articles que estic fent. El moitu no és un altre, de que ara mateix estic col·laborant en el portal www.alertajocs.cat. El meu treball consta de periodisme més especialitzat. En el portañ podreu vore articles meus sobre l'actualitat del panorama a banda de continuar amb les ressenyes dels jocs que més m'agraden.

Des de diari de jocs, continuaré actualitzan-lo, donant l'enllaç de la meua activitat en dit portal i continuant fent els setmanaris.

Espere que vos agrade i que sapigueu perdonar-me.

Salutacions

WiiU

Hola de nou a tots i a totes.

Fa ja gairebé mig any que va eixir en les nostres terres la nova consola de Nintendo, la WiiU. Són molts els comentaris i les crítiques que s'han fet de la consola, alguns molt coherents i altres fets per gent que no té ni idea. Jo, sempre he sigut una persona que no li agrada parlar fins que no he provat les coses, però no fa gaire, un amic es va animar i la va comprar, així què mig any després parlaré sobre la WiiU.

La WiiU és una d'aquestes consoles que realment no saps en que estaven pensant els dissenyadors qual la van fer. No és una mala consola, però no és tecnologia punta. Estem parlant d'una consola la qual és un poc més potent que les consoles d'actual generació com la Ps3 i Xbox360, però amb la novetat d'una tauleta tàctil la qual farà de comandament principal. Aquest comandament suposadament és l'al·licient més important de la consola. Sí en la Wii la gracia era el comandament amb el moviment, WiiU és aquest comandament el qual dóna una pantalla nova al joc.

La idea no és dolenta, però no es gaire innovadora. A la Game Cube ja teníem una opció pareguda. Jocs com Final Fantasy Crystal Chronicles o Zelda Four Swords tenien l'opció de poder jugar-lo amb una Game Boy Advance connectada mitjançant un cable. El Zelda era el més suculent ja què al jugar amb amics, quan un es ficava dins d'una casa o una cova, l'acció del joc es veia en la pantalla de la Game Boy. Això feia que els altres jugadors no hagueren de aturar la partida esperant que acabara. El mateix passava amb l'inventari, mentre el joc principal es donava en el televisor, l'inventari de cada jugador es veia a la pantalla de la consola portàtil. A banda d'aquesta funció, WiiU també te la funció de poder jugar només amb el comandament, sense fer falta cap televisor. És a dir, poder jugar a la consola mentre algú vol veure qualsevol cosa al televisor. Aquesta idea és molt bona, però no es pot fer en tots els jocs. Dels 3 jocs que he provat, tan sols un tenia aquesta opció. També s'ha de dir que no et pots moure de l'habitació on està la consola o perdràs la senyal. Vaig intentar jugar en l'habitació del costat i es perdia la senyal cada dos per tres.

Llevat el comandament (pot donar molt de joc) parlem de la consola en general i de la situació que viu. Honestament, crec que aquesta consola hauria d'haver eixit fa cosa de 3 anys o haver fet més potent la consola. M'explique, la forma de jugar a la consola m'encanta, tot i què el comandament es força incòmode, la idea de la tauleta m'agrada moltíssim, però a la consola li falta molta potència. La jugada amb la Wii va eixir de categoria, es a dir una consola no gaire potent però amb unes mecàniques de joc diferents. Amb WiiU no crec que passe el mateix. Ací ja no utilitzarem el comandament de Wii, ara es jugarà com s'ha fet tota la vida, assegut al sofà. Això que vol dir, que si fan una consola per captar als jugadors de tota la vida, aquestos voldran més potència a l'hora de poder jugar i no quedar-se amb un joc que sembla de la generació passada.

N'hi han molts comentaris sobre el tema dels gràfics. Ja els vaig escoltar fa 6 anys (que tan poc queda) i els continue escoltant a dia de hui per defensar els jocs d'aquestes consoles. Comentaris del tipus “els gràfics no són importants el que importa és la jugabilitat”. No diré que no em pareix un bon comentari, però no el defense i més havent jugat en aquestos sistemes. Si tenim un joc amb una bona mecànica, una bona banda sonora i uns gràfics que lleven el sentit, el preferisc a un que tan sols té una bona mecànica. Amb Wii vaig gaudir de molts bons jocs (no vull mentir, soc molt fan de Nintendo) com Muramasa, Metroid Other M, Resident Evil 4, New Super Mario Bros, The House of the Dead Overkill, etc. Però el comandament tan meravellós va fer que deixara de jugar. Jocs tan meravellosos com Mario Galaxy 1 i 2, Els dos Zelda, No More Heroes 1 i 2. Amb aquestos jocs, em donaven igual els gràfics, però la jugabilitat era nefasta i això em va fotre molt, perquè jocs com el Zelda Skyward Sword pense que és un dels millors de la saga per la seua història, el disseny de nivells i la banda sonora, però amb el seu comandament tan dolent no el vaig poder acabar de jugar.

Quan vaig veure per primera vegada la WiiU em va agradar moltíssim. Per això em dóna molta llàstima quan veig noticies del tipus “Unreal 4 i Frostbite 3 no seran compatibles amb WiiU”, “EA i Avalanche Studios no li donaran suport”, “Fifa 14 no eixirà a les consoles de Nintendo” o la més trista de totes ve quan la creadora Silicon Studio diu que ja han arribat al màxim que pot oferir la consola. De veritat? En 6 mesos ja dieu què no es podran fer gràfics ni mecàniques millors? Espere que tan sols siga especulació i això no siga de veritat, perquè si és així, li augure un mal futur, i això no m'agrada gens.

Però no tot són males noticies, per exemple SEGA ha signat exclusivitat amb Nintendo, i els futurs Sonics tan sols els podrem jugar amb aquesta consola. Bayonetta 2 també serà exclusiu (encara que no es sàpiga res d'ell) a banda dels Zelda, Mario, Metroid, etc, que encara que són tots iguals, no deixen de ser jocs fantàstics a més de que segur Nintendo farà un bon treball amb el nou comandament.

Amb tot això que vull dir? Després d'haver estat uns dies provant minuciosament la consola, puc dir que no està malament del tot, però què no serà la meua consola preferida de la nova generació. A més Sony ha copiat el funcionament del comandament mitjançant la portàtil Ps Vita i Microsoft ja a començat a fer coses amb Smart Glass mitjançant qualsevol telefon intel·ligent o tauleta digital. Potser tardaré un any més en comprar-la, New Super Mario Bros U i Zombie U no són prou excusa per gastar 350€ en una consola.

Els jocs de la meua vida Part 2

Hola de nou a tots i a totes.

Las setmana passada vaig començar un cicle d'articles d'opinió sobre els videojocs que van marcar la meua vida com a videojugador. Vaig estar parlant sobre els jocs de microordinador que més em van agradar i aquesta setmana li toca el torn a la...

NES o Nintendo Entertainment System

La NES (ens referirem a ella amb aquest nom) va ser la consola que més he gaudit de totes les que tinc. La vaig aconseguir els nadals de 1991 (no feia ni un any que havia eixit a Europa) amb el joc de Super Mario Bros 1 i poc a poc vaig fer una bona col·lecció. Més o menys vaig tindre uns 35 jocs a banda dels préstecs que feia amb els companys de classe. En total vaig poder jugar a una centenar de jocs, però faré una tria dels jocs que més feliç em van fer. Així doncs comencem.

Super Mario Bros 1

Què puc dir sobre aquest joc que ningú no sàpiga? Crec que gairebé res. El més probable és que tots i totes haureu jugat i finalitzat. Aquest va ser el primer joc que vaig tindre en aquest sistema, i al no tenir altre, el vaig exprimir al màxim. Vaig aconseguir conèixer on estaven tots els “warps zones”, tots els ítems ocults i aconseguir finalitzar-lo en un temps de 4 minuts i 12 segons.

En conclusió, Super Mario Bros és un joc molt divertit, molt ben fet i en el qual cada nivell suposa un repte nou. Sí no l'heu jugat, no sé que nassos feu que no el jugueu. Teniu emuladors de tots tipus i per a tots els sistemes.

També vos deixe un enllaç amb la llista dels videos amb una partida que vaig penjar fa temps a youtube.

Bionic Commando

Amb una mecànica de joc prou diferent però molt efectiva, Capcom ens delectava als més jugons amb un dels títols més complets que donaria la NES. Una barreja de joc de plataformes, acció militar, investigació i un guió molt elaborat per a l'època en la que va eixir.

Amb una dificultat prou ajustada, vaig estar enganxat hores i hores davant del televisor del saló de casa, intentat rescatar a tal Joe, que tal i com explicava el joc era un soldat de primera. La pregunta em venia, Sí tan soldat de primera era, per què l'hem de rescatar? Llevat les petites errades de guió, com he dit, estava davant d'un joc increïble. L'única pega que li vaig trobar era que tan sols venia en l'idioma de Shakespeare. Amb 10 anys el meu anglès no era gens bo, així què en les converses on et donaven les pistes per poder seguir avançant no les entenia. Això feia que em quedara aturat i havia de recórrer de nou els nivells anteriors cercant de forma minuciosa tot el que em podia haver deixat.

No fa molt que va eixir una reedició del joc molt fidel a l'original anomenat Bionic Commando Re Armed per als sistemes Xbox 360 i Play Station 3. Honestament, és molt bona.

Super Mario Bros 2

Recorde molt aquest joc, sobretot perquè la meua mare va arribar un dia de la feina i sense cap motiu, va aparèixer amb ell. Pareixia el xiquet de Nintendo 64 de la il·lusió que em va donar. No sabeu ben bé com el volia. Així que no vaig tardar ni 10 minuts en encendre la consola i posar-me a jugar.

La mecànica del joc era molt diferent a la del primer Mario, tan sols els personatges principals eren els mateixos. El món, els enemics i la mecànica eren completament diferents, però això no era res dolent. Amb els anys em vaig assabentar del perquè de tot aquest canvi, però per no repetir el mateix que altra gent vos deixe un enllaç amb l'explicació.

Com a conclusió puc dir que és uns dels millors jocs que va parir la NES, hores de diversió i un fum de coses fer i trobar, com trobar tots els bolets, camins secrets i estratègies per enderrocar als enemics finals de cada fase.

Super Mario Bros 3

La tercera entrega de la saga tornava a la mecànica clàssica, però introduint algunes novetats com molts i molt variats nous enemics, noves disfresses amb noves accions i la millor de totes, els mapes. Amb aquest nou sistema de mapes, un podia triar els diferents nivells que es volien jugar i eren mapes on havien molts nivells. Acostumats a les 4 fases que tenia el Super Mario Bros 1, que cada món tinguera un mapa de uns 8 o nou nivells com a mínim, el feia més llarg i més entretingut.

La dificultat era la mateixa que ens tenien acostumats la gent de Nintendo, però l'única pega era que no tenia un sistema de salvar la partida. Això que vol dir? Que s'havia d'acabar d'un sol cop, i heu de creure'm que eixa feina era molt tediosa. En el meu cas els dissabtes de vesprada (tarda) eren ideals per intentar-ho, ja què com a mínim es tardava unes 5 hores sense agafar cap “warp zone”.

Pel que fa, no diré què és un mal joc. Tot el contrari, sí està en aquesta llista és perquè m'agrada. Però he de dir què no és el Mario que més m'ha agradat. Vaig gaudir més la revisió que van fer en la Super Nintendo el qual tenia el sistema de guardat.

The Goonies II

La pel·lícula dels Goonies sempre ha sigut una de les meues preferides, i el joc tot i què no tenia res a veure tenia el seu encant. L'argument ens posava en el paper de Mickey (un dels protagonistes de la pel·lícula) i havíem de cercar a tots els Goonies que havien sigut segrestats pels Fratelli (els dolents).

El joc barrejava plataformes i acció a parts iguals però incloent un mètode d'investigació un poc particular. Dic particular, ja que la mecànica era tan diferent del joc normal que li donava la punteta de gracia. Aquesta mecànica també la vaig veure en el joc de Friday the 13^th o com l'hem dit tota la vida Divendres 13.

El problema que tenia era el mateix que molts de l'època, i no era un altre què no venia traduït. I a l'hora d'entendre les pistes que ens donaven era un caos, fent que estiguera hores cercant els objectes necessaris per poder continuar avançant. Tot així el vaig gaudir molt, i tot i què era difícil, vos recomane que jugueu.

The Legend of Zelda

No diré molt sobre aquest . Tan sols Llarg, fantàstic i innovador. Un dels millors jocs de la NES i de la saga.

The legend of Zelda II: Adventure of Link

Les segones parts mai foren bones, però la continuació directa de la saga Zelda té els seus pros i els seus contres. Va incloure un nou sistema de combat i un sistema de punts d'experiència què almenys a mi em va agradar molt. El problema que va tenir va ser la barreja de mecàniques de joc. Per a moure's pel mapa s'utilitzava una vista aèria amb uns gràfics molt malament definits i al enfrontar-nos amb els enemics, entrar a una cova o masmorra, canviàvem de la vista aèria a una de moviment lateral més comú a un joc d'acció de l'època. Eixe crec que va ser el problema, ja que en els següents de la saga va continuar amb aquell estil i sí que van tornar al del primer Zelda.

Li vaig dedicar un fum d'hores i no passen ni 3 anys sense que el torne a rejugar. Tot i què és molt difícil ( a la meitat, els enemics són molts durs) realment val molt la pena donar-li una oportunitat ja que la història és molt bona.

New Ghost Busters II

Qui em coneix, sap que soc un gran admirador dels casa fantasmes, però dels videojocs que s'han fet mai ho he sigut, fins que va arribar aquesta xicoteta joia. Com estava dient, Ghostbusters I i II van ser jocs horrorosos, tant en NES com a la Master System, però els japoneses HAL Laboratory van fer un d'allò més entretingut, però tan sols el vam poder jugar els europeus i els japonesos.

Amb una vista aèria, ens trobàvem davant d'un “arcade” molt divertit. Amb dos caçafantasmes que havíem de triar, s'havia de recórrer els diferents escenaris de la pel·lícula . La gracia... les diferents estratègies per poder caçar a la gran quantitat d'enemics diferents. Amb la mecànica, la fidelitat a la pel·lícula i la seua banda sonora, feien que aquest joc haja sigut el millor de la saga fins que va eixir el de l'actual generació.

Duck Tales

Tot i què les aventures de l'oncle Gilito mai han sigut del meu gust, Duck Tales va ser un dels meus preferits dins del meu catàleg personal de la NES.

El joc era molt simple, plataformes bàsiques, però el disseny dels nivells, la música (el millor de tot) i la duració (en una hora ja podia estar finalitzat), feia que sempre tinguera ganes de jugar-lo.

Potser el joc que més vegades he jugat i acabat de la NES junt al Super Mario Bros 1. No vaig trobar cap altre que tinguera el mateix sistema de joc, inclús el Chip i Chop sent dels mateixos, no es semblava en res. Si no crec malament estan treballant en una revisió del joc, però pel que he vist, potser no siga ni la meitat de addictiu com ho va ser a principis dels anys 90.

Super Spike V'ball

Els jocs de gènere esportiu mai han sigut els meus preferits, però recorde que aquest va satisfer totes les meues necessitats com a videojugador.

El joc està basat amb les regles del voleibol de platja, es a dir, dos contra dos. La gracia no era un altra que la mecànica. Bàsica, senzilla i amb tan sols dos botons. Agafar, col·locar, rematar, defensar, etc barrejat amb un super tir el qual es carregava pressionant moltes vegades i de forma ràpida el botó A.

Es podia triar diferents campionats (dificultat del joc) i entre diferents equips. Aquestos eren dos dèbils però molt ràpids (curiositat, un d'aquestos equips eren els protagonistes del joc Double Dragon Billy i Jimmy) dos mitjans i dos forts però molt lents.

La part més positiva era el multijugador. Es podia competir amb un amic o poder completar els diferents campionats amb l'ajuda d'un amic (en el meu cas era el meu cosí Josete). A dia de hui encara faig alguna partideta ràpida en qualsevol emulador portàtil, així que puc dir què és un joc que no ha envellit malament.

Doncs amb aquestos 10 jocs finalitze aquesta part. Com a l'article anterior, de segur que me direu que trobeu a faltar jocs. Estaria totalment d'acord amb vosaltres. La Nes va ser una gran consola que va parir molts i molts jocs boníssims com: Metroid, Ninja Gaiden, Solstice, The Battle of Olympus, Power Blade, Ice Climber, Excite Bike, Nintendo World Cup Soccer, Isolated Warrior, tota la saga Megaman, etc. Però els 10 ressenyats són els que més em van divertir i amb els quals vaig gaudir hores i hores de diversió, tan sol com acompanyat d'un amic.

I Vosaltres? Vau jugar amb una NES? Quins jocs destacaríeu?

Amb aquesta pregunta done per finalitzat aquest capítol de Els jocs de la meua vida.

Ja Stay Tuned.

Els jocs de la meua vida. Part 1

Hola de nou a tots i a totes.

Com tots sabeu (la gent que em coneix de forma personal més) els videojocs han sigut part de la meua vida. Des dels 5 anys (més o menys) sempre he tingut un comandament en les mans. És per això què amb aquestos articles vull fer un recull dels jocs que em van marcar o simplement aquells que m'han fet passar un bona estona. Des dels jocs més antics fins als jocs més actuals. Així, d'aquesta manera també faig una mena de recomanació de jocs que crec què són imprescindibles haver-los jugat.

Sé que em deixaré títols per nomenar, però al llistat només entraran aquells jocs als que haja jugat i no tots aquells que sé que són bons per haver vist alguna partida per youtube o per haver llegit alguna cosa sobre ells en qualsevol revista, bloc, etc.

Així doncs, comencem.

MICROODINADORS

Abans de tenir una consola, molts vam començar amb els jocs que es podien jugar en els microordinadors. En el meu cas un Amstrad CPC. Les tecles O,P,Q,A i espai eren bàsiques per poder jugar a qualsevol joc. Jocs que encara que foren a color , es jugaven en una pantalla on predominaven el verd i on podies menjar-te l'entrepà del berenar esperant a que carregara el joc. Almenys per a mi, l'Amstrad CPC va ser una bona iniciació als videojocs.

Psycho Pig o Buta San (Jaleco 1987)

És un dels jocs que a dia de hui encara trobe molt bissarro. Creat per la creadora japonesa Jaleco l'any 1987, ens posava en la pell d'un porquet el qual tenia l'objectiu de sobreviure llançant bombes als diferents porquets que apareixien en pantalla. Cada bomba tenia un nombre, i aquest era el temps que tardava en esclatar la bomba una vegada l'havíem llançat. Recorde estar hores davant del monitor jugant a aquest videojoc. La mecànica del joc era molt simple, fins i tot per a un xiquet de 8 o 9 anys. A banda que carregar-te a tot esser vivent a base de bombes era una passada. A qui no li agrada això?

Game Over (Dinamic 1986)

Crec que Game Over és el joc més difícil que he jugat mai. Creat a finals dels anys 80 per la creadora de jocs espanyola Dinamic, ens ficava dins d'un argument molt senzill. La que apareix en la portada és la més dolenta de tota la galàxia, i nosaltres (l'altre que apareix darrere d'ella)no volem saber res de la seua dictadura i ens revelem. Com podeu veure el guió és una simple excusa per posar-nos a pegar tirs com a possessos. El joc tenia dues fases/càrregues*, El planeta presó i el planeta palau imperial. Jo mai vaig poder passar la primera fase, fins que als 20 anys em va donar per acabar aquest tipus de jocs. Com he dit, la dificultat del joc era frustrant. Moviments mil·limètrics i acció frenètica (hui no ho mirem així, però en l'època era molt). Tot i què els controls responien molt bé, l'agilitat, els reflexes i la concentració havien de ser tan grans, què al final vaig abandonar l'aventura. Com a curiositat, he de dir que la portada la va dibuixar el gran LUIS ROYO.

*Els jocs de l'Amstrad eren cintes de casette. Com l'ordinador no tenia molta memòria, només es carregava la part del joc que jugaríem. Així doncs, mentre el botó de play seguia engegat, quan finalitzaven la missió, el joc automàticament carregava la següent fase. Aquestos jocs eren denominats Jocs multi-càrrega.

Hundra (Dinamic 1988)

Hundra va ser el joc que més vaig gaudir en aquesta plataforma. La història ens posava en el paper d'una vikinga, la qual havia de trobar les 3 gemes sagrades per a poder alliberar a Jorund (el cap i savi de l'aldea) i així poder salvar el seu poblat.

Com venia sent normal en els jocs de la creadora Dinamic, Hundra era un joc molt difícil. En si mateix no és molt llarg, però avançar de vegades era molt frustrant. L'única arma que portàvem és una destral que llançàvem als enemics. Però on realment es trobava la dificultat eren en les plataformes. Salts mil·limètrics, plataformes molt menudes i tan sevols 4 vides sense cap manera de continuar.

Tot i què va ser un joc complicat, m'agradava tant la temàtica què em vaig aprendre de memòria el patró senser del joc i el vaig poder finalitzar. De tots els jocs de l'Amstrad CPC, aquest és l'únic que realment vos recomane jugar.

http://www.youtube.com/watch?v=zN9oK7vQaJw

(no sé perquè no em deixa enllaçar el video. Així que ací teniu l'adreça per sí voleu vore el joc).

Gremlins : La Aventura (Warner Bros 1985)

Aquest joc era un poc diferents a les demés versions de Gremlins que s'han fet. Aquest tan sols el podia jugar les temporades que passava en casa del meu pare als estius. Em va agradar molt per ser la primera aventura conversacional a la que jugava. També em va agradar pels gràfics a color que tenia. He de dir que el meu pare tenia un Commodore 64 a tot color, i al estar acostumat a jugar en un Amstrad el qual tenia la pantalla verda (versió econòmica), jugar amb el Commodore era tot un luxe.

Com en la pel·lícula, ens posavem en el paper de Billy, i havíem d'enfrontar-nos amb tota la plaga de Gremlins que havien invadit la ciutat. Això sí, a base d'introduir comandaments escrits amb el teclat per resoldre les diferents situacions.

El problema que tenia el joc era la gran dificultat que tenia. Podies morir als dos segons d'haver començat, simplement per haver introduït un comandament erroni. S'havia d'anar provant cada vegada i anar fent una mena de mapa/guia a mà per poder seguir avançant. Mai el vaig acabar en la meua infantesa, va ser no fa molt que amb l'ajuda d'una guia el vaig poder finalitzar.

Aquest joc vos el recomane, però només sí teniu paciència amb aquest tipus d'aventures. Jo el vaig gaudir molt tot i què era ben complicat i a dia de hui el trobe un clàssic que tot videojugador seriós hauria de conèixer.

http://www.youtube.com/watch?v=2NXVejxfTTQ

Abu Simbel Profanation (Dinamic 1986)

Parlar dAmstrad Cpc i no dir res d'aquest joc és una heretgia. Abu Simbel sense dubte és un joc que inclús a dia de hui pot ser molt addictiu. Dinamic va ser la guanyadora amb els millors títols per a aquesta plataforma. Gràficament estava molt ben aconseguit i els controls funcionaven a la perfecció.

L'argument tractava sobre com Johnny Jones havia sigut maleït amb un canvi de forma i havia d'eixir de la piràmide per poder desfer-se de la maledicció. Com podeu veure, les històries dels jocs clàssics (i més els de Dinamic) no són gairebé suculentes, però donaven pas a una infinitat d'aventures que amb l'ajuda de la teua imaginació es tornaven èpiques.

El joc en sí ens fica dins d'un laberint de pantalles on havíem d'agafar diversos objectes i claus per poder obrir les portes que estaven tancades i així poder continuar. En les pantalles s'havia d'esquivar qualsevol objecte que es menejara sí no volíem perdre una vida. Així durant unes 50 pantalles i tan sols 9 vides.

L'única pega què li vaig trobar, va ser que de vegades si queies en algun clot i aquest no era el correcte, et mataven totes les vides de colp i s'havia de tornar a començar. Això quan passava quasi al final del joc, donaven ganes d'encastar l'ordinador contra la paret.

Amb aquestos 5 jocs done per finalitzada la part de microordinadors. Molts direu que em falten jocs per recomanar, però aquestos són els que més em van agradar. Amb l'Amstrad Cpc vaig jugar a desenes de jocs tant originals com versions de les màquines recreatives. La Abadia del Crimen, Mortadelo y Filemón II (el uno era una basura), Jabato, Lemings, Ghost and Goblisn, F1 Grand Prix, etc. Com podeu veure, els més grans els vaig poder jugar i finalitzar, però com he dit, em quede amb eixos 5.

Només em falta deixar-vos la pregunta. Vau jugar amb microordinadors? Sí va ser així, Quins jocs destacaríeu i per què?

Doncs fins ací teniu aquesta primera part dels jocs de la meua vida. En breu Jocs de la NES.

Ja Stay Tuned.

PD. Disculpeu per no haver possat visor en tots els videos, però no sé molt bé perquè Blogspot no em deixa possar alguns.

Quinzenari

Hola de nou a tots i a totes.

Fa temps que no faig un setmanari. En principi vaig estar tota la setmana santa i tota la setmana de després de vacances, i després tot i què he escrit alguns articles, he deixat una mica de costat el setmanari. Crec que d'ara en davant el faré cada dues setmanes i no cada setmana com vaig començar. Per què? Perquè no dispose últimament de tant de temps com vull per dedicar-li al jocs. Gairebé no jugue més què a jocs portàtils, tenint els jocs de sobretaula una mica oblidats.

Amb el Darksiders 1 està passant-me el mateix de sempre. El vaig tornar a començar, vaig sobrepassar el punt en el què ho vaig deixar l'última vegada. He trobat els quatre cors que volia Samael i crec que estic en l'última masmorra . Però fa quasi un més que no torne a jugar, i no tinc gairebé ganes de posar-me. Potser que aquesta setmana que estic un poc menys enfeinat diga de finalitzar-lo, ja que tinc un Assassin's creed Revelations, L.A. NOIRE i un Resistance 2 i 3 esperant a ser jugats. I almenys el Assassin's li tinc moltes ganes.

Per altra banda, em van deixar el diumenge passat el Paper Mario Sticker Star. A aquest sí què he estat jugant. Els viatges en tram i bus cap a la Universitat cada dia donen molt de si. Per ara el joc m'agrada. La mecànica és un poc diferent, però té gracia. L'únic que no m'agrada és que no es puja el nivell d'experiència, i això fa que moltes vegades vaja fugint dels enemics, ja què l'únic que et donen són monedes i aquestes nomes s'utilitzen per comprar atacs. La història és la típica de qualsevol Mario, però no per això deixa de ser avorrit. Vaig pel final del Desert i crec que encara em queden hores de joc. Ja es veurà com vaig avançant.

I això és tot per ara. Com he dit abans no he tingut molt de temps per poder jugar. I alguns jocs que tinc cooperatius no he pogut quedar amb els companys per poder seguir avançant. Poc a poc miraré de aconseguir més temps

Gràcies per la vostra visita.

Stay Tuned.

Plague Inc.

Ndemmic Creations, Plague Inc

MiniClip, 2012, IOS i Android, PEGI +18. Hores de joc infinites.

Fa ja alguns mesos que el meu amic Miguel em va mostrar en el seu Ipad el videojoc Plague Inc. Al principi vaig pensar que era un joc del muntó, però no fa gaire el vaig descarregar i va canviar totalment la meua manera de veure el joc. Per què? Plague Inc és un joc addictiu, amb molts nivells de dificultat i amb una mecànica de joc que pareix plana però que té els seus embarbussaments.

El joc ha sigut creat per Ndemmic Creations. Una filial de la creadora de jocs MiniClip. Plague Inc ha sigut el primer videojoc d'aquesta companyia de jocs independents, i he de dir que em lleve el barret per la gran quantitat de descàrregues que ha tingut aquest joc, sense nomenar les dues expansions que ha tingut.

La mecànica del joc és ben senzilla. El jugador és el creador d'un microorganisme, el qual ha d'infectar a tot el planeta i aconseguir acabar amb tota especie viva. Per assolir aquesta tasca el jugador anirà guanyant punts d'ADN amb els quals farà que el microorganisme evolucione. Com pot evolucionar? Molt fàcil. S'ha de evolucionar la transmissió (aire, aigua, sang, etc) s'ha d'evolucionar la resistència (fred, medicaments) i s'han d'evolucionar els símptomes.

El joc com he dit al principi és ben senzill. Mitjançant un mapa del món, el jugador triarà el tipus de microorganisme (virus, fong, etc) i triarà quin serà el país on vol que aparega el primer infectat. A mesura que anem evolucionant-lo, s'aniran infectant més persones, els punts d'ADN aniran creixent i podrem anar evolucionant més i més la nostra arma biològica. A mesura que passa el temps apareixeran uns globus que s'hauran de tocar per guanyar punts o per a que la cura contra nosaltres no avance. El joc finalitza quan hem aconseguit destruir tota la població del món (guanyaríem) o quan la cura ha sigut completada i el món torna a la normalitat.

En principi la mecànica és molt bàsica, però no és així. S'han de tenir en compte moltes coses. El microorganisme no pot ser molt letal ja que mataria a les persones abans de que infectara a més. No es pot comprar evolucions sense llegir abans com actua. Cada evolució té una funció i depenent del país on comencem, s'ha de mirar les característiques d'aquest per fer-lo més invulnerable i poder infectar més ràpid. Per exemple: Espanya és un país càlid, urbà amb una sanitat bona. Així doncs s'haurà de fer resistent al calor i als medicaments i que el mitjà de transmissió siga urbà.

Els gràfics com es pot veure en les imatges són ben normalets. Però no cal tenir uns gràfics increïbles per poder gaudir d'aquest joc. La gracia recau en poder imaginar-nos tot el mal que estem creant a nivell mundial i heu de creure'm que això té molta gracia.

En canvi la música podria haver sigut un poc millor. Aquesta pot resultar interessant quan es porta poc temps jugant. Quan han passat ja 10 minuts i torna a començar la cançó de nou, un està fins als nassos i acaba desactivant-la i posant la música que puguem tenir en la nostra tauleta o telefon.

En conclusió Plague Inc és un joc casual. Amb això no vull dir que qualsevol que mai haja jugat a un videojoc el trobarà fàcil. Mentida. El joc és casual ja què no es jugarà de forma continua. Un dia fas una campanya, als tres dies fas un altra. La duració de cada campanya dependrà de la nostra destresa a l'hora d'evolucionar i de prevenir la cura. Potser uns 15 minuts o 40 minuts. Però el que sí que puc dir, és què sap com enganxar una vegada li agafes el truc i això en el món de jocs per a mòbil és prou difícil.

Per això la meua nota és un 9 de 10.

Perquè els viatges en tren són molt ràpids, perquè en Android és de bades (amb publicitat i en IOS té un preu de 0,79€. I perquè mai haguera pensat que em divertiria tant imaginant què estic destruint tota la humanitat amb tan sols un mapa del món i unes quantes xifres.