dimecres, 1 de maig de 2013

Els jocs de la meua vida. Part 1


Hola de nou a tots i a totes.

Com tots sabeu (la gent que em coneix de forma personal més) els videojocs han sigut part de la meua vida. Des dels 5 anys (més o menys) sempre he tingut un comandament en les mans. És per això què amb aquestos articles vull fer un recull dels jocs que em van marcar o simplement aquells que m'han fet passar un bona estona. Des dels jocs més antics fins als jocs més actuals. Així, d'aquesta manera també faig una mena de recomanació de jocs que crec què són imprescindibles haver-los jugat.

Sé que em deixaré títols per nomenar, però al llistat només entraran aquells jocs als que haja jugat i no tots aquells que sé que són bons per haver vist alguna partida per youtube o per haver llegit alguna cosa sobre ells en qualsevol revista, bloc, etc.

Així doncs, comencem.


MICROODINADORS

Abans de tenir una consola, molts vam començar amb els jocs que es podien jugar en els microordinadors. En el meu cas un Amstrad CPC. Les tecles O,P,Q,A i espai eren bàsiques per poder jugar a qualsevol joc. Jocs que encara que foren a color , es jugaven en una pantalla on predominaven el verd i on podies menjar-te l'entrepà del berenar esperant a que carregara el joc. Almenys per a mi, l'Amstrad CPC va ser una bona iniciació als videojocs.

Psycho Pig o Buta San (Jaleco 1987)

És un dels jocs que a dia de hui encara trobe molt bissarro. Creat per la creadora japonesa Jaleco l'any 1987, ens posava en la pell d'un porquet el qual tenia l'objectiu de sobreviure llançant bombes als diferents porquets que apareixien en pantalla. Cada bomba tenia un nombre, i aquest era el temps que tardava en esclatar la bomba una vegada l'havíem llançat. Recorde estar hores davant del monitor jugant a aquest videojoc. La mecànica del joc era molt simple, fins i tot per a un xiquet de 8 o 9 anys. A banda que carregar-te a tot esser vivent a base de bombes era una passada. A qui no li agrada això?





Game Over (Dinamic 1986)

Crec que Game Over és el joc més difícil que he jugat mai. Creat a finals dels anys 80 per la creadora de jocs espanyola Dinamic, ens ficava dins d'un argument molt senzill. La que apareix en la portada és la més dolenta de tota la galàxia, i nosaltres (l'altre que apareix darrere d'ella)no volem saber res de la seua dictadura i ens revelem. Com podeu veure el guió és una simple excusa per posar-nos a pegar tirs com a possessos. El joc tenia dues fases/càrregues*, El planeta presó i el planeta palau imperial. Jo mai vaig poder passar la primera fase, fins que als 20 anys em va donar per acabar aquest tipus de jocs. Com he dit, la dificultat del joc era frustrant. Moviments mil·limètrics i acció frenètica (hui no ho mirem així, però en l'època era molt). Tot i què els controls responien molt bé, l'agilitat, els reflexes i la concentració havien de ser tan grans, què al final vaig abandonar l'aventura. Com a curiositat, he de dir que la portada la va dibuixar el gran LUIS ROYO.

*Els jocs de l'Amstrad eren cintes de casette. Com l'ordinador no tenia molta memòria, només es carregava la part del joc que jugaríem. Així doncs, mentre el botó de play seguia engegat, quan finalitzaven la missió, el joc automàticament carregava la següent fase. Aquestos jocs eren denominats Jocs multi-càrrega.



Hundra (Dinamic 1988)

Hundra va ser el joc que més vaig gaudir en aquesta plataforma. La història ens posava en el paper d'una vikinga, la qual havia de trobar les 3 gemes sagrades per a poder alliberar a Jorund (el cap i savi de l'aldea) i així poder salvar el seu poblat.

Com venia sent normal en els jocs de la creadora Dinamic, Hundra era un joc molt difícil. En si mateix no és molt llarg, però avançar de vegades era molt frustrant. L'única arma que portàvem és una destral que llançàvem als enemics. Però on realment es trobava la dificultat eren en les plataformes. Salts mil·limètrics, plataformes molt menudes i tan sevols 4 vides sense cap manera de continuar.

Tot i què va ser un joc complicat, m'agradava tant la temàtica què em vaig aprendre de memòria el patró senser del joc i el vaig poder finalitzar. De tots els jocs de l'Amstrad CPC, aquest és l'únic que realment vos recomane jugar.

http://www.youtube.com/watch?v=zN9oK7vQaJw

(no sé perquè no em deixa enllaçar el video. Així que ací teniu l'adreça per sí voleu vore el joc).

Gremlins : La Aventura (Warner Bros 1985)

Aquest joc era un poc diferents a les demés versions de Gremlins que s'han fet. Aquest tan sols el podia jugar les temporades que passava en casa del meu pare als estius. Em va agradar molt per ser la primera aventura conversacional a la que jugava. També em va agradar pels gràfics a color que tenia. He de dir que el meu pare tenia un Commodore 64 a tot color, i al estar acostumat a jugar en un Amstrad el qual tenia la pantalla verda (versió econòmica), jugar amb el Commodore era tot un luxe.

Com en la pel·lícula, ens posavem en el paper de Billy, i havíem d'enfrontar-nos amb tota la plaga de Gremlins que havien invadit la ciutat. Això sí, a base d'introduir comandaments escrits amb el teclat per resoldre les diferents situacions.

El problema que tenia el joc era la gran dificultat que tenia. Podies morir als dos segons d'haver començat, simplement per haver introduït un comandament erroni. S'havia d'anar provant cada vegada i anar fent una mena de mapa/guia a mà per poder seguir avançant. Mai el vaig acabar en la meua infantesa, va ser no fa molt que amb l'ajuda d'una guia el vaig poder finalitzar.

Aquest joc vos el recomane, però només sí teniu paciència amb aquest tipus d'aventures. Jo el vaig gaudir molt tot i què era ben complicat i a dia de hui el trobe un clàssic que tot videojugador seriós hauria de conèixer.

http://www.youtube.com/watch?v=2NXVejxfTTQ

Abu Simbel Profanation (Dinamic 1986)

Parlar dAmstrad Cpc i no dir res d'aquest joc és una heretgia. Abu Simbel sense dubte és un joc que inclús a dia de hui pot ser molt addictiu. Dinamic va ser la guanyadora amb els millors títols per a aquesta plataforma. Gràficament estava molt ben aconseguit i els controls funcionaven a la perfecció.

L'argument tractava sobre com Johnny Jones havia sigut maleït amb un canvi de forma i havia d'eixir de la piràmide per poder desfer-se de la maledicció. Com podeu veure, les històries dels jocs clàssics (i més els de Dinamic) no són gairebé suculentes, però donaven pas a una infinitat d'aventures que amb l'ajuda de la teua imaginació es tornaven èpiques.

El joc en sí ens fica dins d'un laberint de pantalles on havíem d'agafar diversos objectes i claus per poder obrir les portes que estaven tancades i així poder continuar. En les pantalles s'havia d'esquivar qualsevol objecte que es menejara sí no volíem perdre una vida. Així durant unes 50 pantalles i tan sols 9 vides.

L'única pega què li vaig trobar, va ser que de vegades si queies en algun clot i aquest no era el correcte, et mataven totes les vides de colp i s'havia de tornar a començar. Això quan passava quasi al final del joc, donaven ganes d'encastar l'ordinador contra la paret.




Amb aquestos 5 jocs done per finalitzada la part de microordinadors. Molts direu que em falten jocs per recomanar, però aquestos són els que més em van agradar. Amb l'Amstrad Cpc vaig jugar a desenes de jocs tant originals com versions de les màquines recreatives. La Abadia del Crimen, Mortadelo y Filemón II (el uno era una basura), Jabato, Lemings, Ghost and Goblisn, F1 Grand Prix, etc. Com podeu veure, els més grans els vaig poder jugar i finalitzar, però com he dit, em quede amb eixos 5.

Només em falta deixar-vos la pregunta. Vau jugar amb microordinadors? Sí va ser així, Quins jocs destacaríeu i per què?

Doncs fins ací teniu aquesta primera part dels jocs de la meua vida. En breu Jocs de la NES.

Ja Stay Tuned.

PD. Disculpeu per no haver possat visor en tots els videos, però no sé molt bé perquè Blogspot no em deixa possar alguns.

Cap comentari: