Fa poc temps vaig tindre una xicoteta xerrada amb alguns amics sobre els videojocs. L'evolució que han fet des dels primers fins al que juguem estos dies. Van eixir diferents punts de vista sobre si els jocs d'abans son millors que els que tenim a dia de hui, de si envellien bé o no, si s'han perdut gèneres que ara no serien acceptat per la comunitat de jugadors, etc. Després d'eixa conversa vaig estar pensant molt sobre el tema. Sobre si els videojocs actuals son millor o pitjor que els clàssics (o també dit retros), si m'agraden més uns o altres, quins jocs es mereixen dir-se clàssics i quines especificacions fan falta a dia de hui, perquè un joc actual en un futur siga nomenat clàssic.
Com a videojugador veterà, tinc la sort d'haver vist i jugat quasi des dels inicis de la història dels videojocs. Molts em coneixeu i sabeu que 26 dels meus 31 anys han sigut amb un comandament en les mans (ja siga una palanca de jocs, un teclat amb ratolí, un comandament de consola, etc) així doncs crec que tinc un bon criteri per poder respondre a esta pregunta tot i que pot discrepar d'opinions d'altres jugadors.
Els videojocs (com a tot en la vida) van evolucionant. Les desenvolupadores de jocs i de maquinari cada dia inventen noves tecnologies per a que cada vegada siguen més realistes. Qui m'haguera dit quan tenia 12 anys, que els moviments que faig davant de la tele, són els moviments que està fent el personatge del joc? qui m'haguera dit que cada joc és un món diferent, on puc tocar i interactuar amb quasi tot el que m'envolta, podent passar més de 200 hores immers i descobrint cada dia una historia nova o algun enemic nou al que enfrontar-me?.
No per això els videojocs antics són dolents. Jo diria que tot i que encara segueixen moltes desenvolupadores amb la mateixa dinàmica, són un concepte de joc diferent del que juguem ara mateix. Un videojoc clàssic de la NES, Mega Drive, o de ordinador presentaven reptes molt més difícils que els actuals. Recorde amb la meua NES que cada joc era un repte nou, jocs llargs, difícils sense punts de control, sense poder guardar la teua partida amb una mena de guardat simple amb un codi enorme que simplement et deixava en el principi de la pantalla on ho havies deixat (això era un privilegi). Les melodies enllaunades, la simplicitat dels controls, que amb sols dos botons tenies prou. Recorde vesprades senceres jugant al Super Mario Bros 3 el qual no tenia ranura de guardat i l'havies de finalitzar en una sola vesprada (abans sense internet no tenies ni idea d'on es trobaven els warp zones fins que de casualitat et trobaves amb un). The New Zealand Story en els salons recreatius on si aconseguies acabar-lo en 5 "durets" sense cap warp zone et convertia en una llegenda. Els piques a qualsevol joc per llevar-li el primer joc del tauler de puntuació al tio que no aguantaves.
En canvi, els jocs actuals tenen una filosofia diferent. Amb l'entrada dels gràfics en 3D, s'han pogut desenvolupar verdaderes obres mestres audiovisuals. Tenim històries que poden deixar en ridícul a qualsevol escriptor reconegut. Histories que ens donen emocions de rabia, tristor, felicitat, por,etc. Histories per xiquets, histories per adults. No m'he imagine tenir sensacions tan intenses amb un joc bidimensional com m'he les ha proporcionades jocs del calibre de Heavy Rain, Asura's Wrath o els primers Silent Hills o Resident Evils (no vaig plorar ni res quan Ada Wong cau al foc en el Resident Evil 2). Tot això el barregem amb melodies creades per filharmòniques i un realisme gràfic increïble i tenim un obra mestra.
Els problemes que veig a un joc actual és la quantitat de botons i de moviments que hem d'aprendre per poder utilitzar el joc com deu mana i la facilitat dels jocs fan que no siga un gran repte finalitzar un joc. La majoria dels jocs actuals en un nivell normal de dificultat (alguns ni en tenen) els pots acabar sense perdre una vida en cap moment. Doncs no hauré perdut jo la paciència amb jocs com el Solstice (NES) Probotector (NES i jo nunca l'he jugat com a contra) qualsevol dels Ghost and Goblins, Bubble Bobble (Arcade), Jurasic Park (Super NES, difícil, llarg i sense ranura de guardat) Metal Slug (NEO GEO este és impossible acabar-ho en un sol crèdit), etc. Joc actuals o no els finalitze perquè no m'agrada l'historia (Far Cry 1 i 2), perquè és molt repetitiu (Final Fantasy XIII) o perquè em posa molt nerviós (Dead Space, Bioshock, etc). Mai he deixat un joc perquè tinguera un nivell de dificultat prou elevat (Bo, en realitat un El Ninja Gaiden de nova generació). Això fa que mirem els clàssics com jocs de vertaders jugadors.
En conclusió. la veritat és que m'agraden tant jocs antics com de nous. Tot i que jugue més a jocs actuals, sempre existeix algun moment que m'abelleix jugar a jocs clàssics com Splatterhouse, Sonic, Cadillac and Dinosaurs, Wonder Boy (qualsevol de la saga) Alex Kid, etc. Inclús a dia de hui quedem prou per fer competicions (tot i que el pique s'ha quedat amb dos de la colla) del Track and Fields de 1982.
Pense que cada videojoc té una època, una generació i si després d'això, segueixen sent bons, per què no jugar-los quan a un l'abelleix?
Vosaltres sou més de jocs clàssics o jocs actuals???
